El ‘poro’ (amb una erre) més car del món

Quan em sento estafat, m’agrada explicar-ho. Però si de l’estafa en surto mínimament victoriós (cosa gens freqüent en aquest món d’estafats del qual segurament també en formeu part) encara més. Les estafes, per dir-ho planerament i sense paraules malsonants, no estan en crisi, sinó que viuen un moment esplendorós. Classe política al marge, el mèrit d’aquest auge estafador se l’emporten sobretot bancs, assegurances i altre tipus de simpàtiques multinacionals, entre les quals sempre m’han entusiasmat especialment les que ens estafen en telefonia, electricitat i gas. Des d’aquí una salutació a totes elles.

Aquest darrer especímen té l’honor de protagonitzar aquest post, basat en fets reals. Des de fa anys som usuaris de Servigas ‘completo’ (nomenclatura de casa de barrets per a un servei ‘putiferi’) un entranyable servei pel qual, per un mòdic preu d’uns 120 euros l’any, tens garantida l’assistència i desplaçament davant d’avaries, i les 3 primeres hores de feina. Ahir, per un extrany fenomen paranormal, va aparèixer un petit porus (en endavant ‘poro’ ) al tub d’entrada de l’aigua calenta a la caldera, per on es fugava un minúscul, però emprenyador, raig d’aigua. Servigas va entrar en acció: es va presentar a socórrer-nos amb admirable celeritat i diligència. “Cal desmuntar tota la caldera i foradar la paret per poder canviar el tub. Seran més de tres hores” i, per tant, ens toca pagar. A la pregunta “I no es pot tapar el poro de manera més senzilla” l’operari assegurava amb expressió de “em sap greu”: “no”. Avui m’han passat el pressupost: 108 euros, i l’he rebutjat. No només perquè, més que un pressupost, em sembla un atracament (no vull ni pensar que passaria si m’haguessin afegit les tres primeres hores, que amb Servigas tinc “de franc”) sinó perquè el problema ja l’he arreglat.

Com es veu a la foto, el que un operari especialitzat va considerar inviable, oh miracle, ho vam fer realitat un amic manetes i jo. Remenant peces a la caixa d’eines i aprofitant la meua lleugera síndrome de Diògenes, un tros de goma i dues plaquetes de metall que premsaven la goma sobre  el tub, tapant així el poro, van fer el miracle. Problema solucionat en menys de 10 minuts, i amb 0 euros, enfront les 5 o 6 hores i 108 euros que exigien des d’un servei pel qual pago 20’5 euros cada dos mesos. Aprofito per donar l’enhorabona a Gas Natural Fenosa per haver guanyat el premi servei d’atenció al client 2012. No es un xist, és real.

Rostres humans a Síria

Va ser l’únic viatge on hem hagut d’amagar la nostra condició de periodistes: l’acreditació  es va quedar a casa i oficialment crec que ens vam presentar com a professors. Al 2004 tot i que els periodistes ja eren vistos com un perill a Síria, podies entrar sense massa esforços i escoltar el que t’explicaven, amb prudència i a cau d’orella, uns ciutadans que poc tenien a veure amb la imatge d’ells que els mitjans de desinformació massiva havien modelat als nostres caps.

El nostre destí es va creuar amb el del Mohealdine, un estudiant de la Universitat d’Alep en el qual penso molt aquests dies de massacre descarnada. Va ser el primer cop (i l’últim, diria) que parlava amb un Mujahidí, que n’havia passat mil-i-una i que, com tants joves sirians, n’estava fart de dictadors preocupats només per omplir-se les butxaques. El concepte de Mujahidí que havia assumit a cop de Telenotícies, va quedar esquinçat en aquells dies escassos de conversa intensa sobre la gespa d’aquell parc a Alep. Xiuxiuejant, però amb insubmissa actitud, el Mohealdine ens explicava que tot i el suposat canvi “democràtic” que els Al-Assad havien intentat ‘vendre’, els 4 anys que Bashar portava al poder no havien fet altra cosa que perpetuar la política dictatorial del seu pare, Hafez Al-Assad, mort al 2000.

Trist pel que passa a Síria, per la indignitat que un cop més exhibeixen governs disposats només a olorar petroli i no pas cadàvers putrefactes enmig del carrer dels que un dia van optar per defensar la llibertat amb precarietat de mitjans però amb exuberància de principis.

Una matança que, per arribar al súmmum de la demencialitat, no coneix edat. Penso que alguns dels infants massacrats per mandat d’un dels molts bojos carregats de poder que habiten aquest planeta, ni tan sols havien nascut aquell agost de 2004. Un estiu en que vam descobrir, com mai, que els viatges t’expliquen el món amb tot el rostre humà que la televisió ignora.

Resulta difícil resumir Síria en unes línies… les fotos que vam fer a Síria ens ajuden bastant a acostar-vos les seues meravelles i la seua meravellosa gent.

PD: fullejant el diari de viatge em trobo la nota de comiat del Mohealdine: “Thanks you very much for every moment we passed with you. Hope a nice baby (una de les de l’expedició estava embarassada) and happy birthday (el futur pare feia l’aniversari en pocs dies…). Hope a happy life”. Doncs amb totes les forces del món, amic, et desitjem que la teua vida també estigui carregada de felicitat.

La divertida festa

Les mares són tan grans que, fins i tot en la seva absència, et continuen fent créixer.

Porto una sola línia de record de la mare i ja noto com les llàgrimes regalimen la galta per anar a caure prop d’un teclat que fa dies que desitjo acaronar per intentar posar ordre a dos setmanes mentalment molt difícils d’explicar.

La darrera nit la vaig passar al seu costat. Vora el seu cos sedat però inquiet, vaig començar a tastar l’enyorança de la seua protecció. L’únic que podia fer davant les seves incomoditats era acaronar-la, dir-li a l’orella que estigués tranquil·la mentre jo no n’estava gens. De forma inconscient el desemparament que fa sentir la soledat nocturna en un hospital em conduïa a evocar la figura de la mare. Un mecanisme automatitzat semblava dir-me que el paraigua de sempre, la protecció absoluta de la mare, m’ajudaria, com ho havia fet sempre, també en aquell moment. Però la realitat s’entossudia a presentar-me precisament la mare tombada en aquella llitera, feble i incapaç ni tan sols de poder-me dir res. La meva ment buscava la figura de la mare perquè m’ajudés a suportar, en aquella inacabable nit, el desencís de tenir-la davant meu sense poder fer per ella gaire cosa més que estimar-la amb totes les meues forces.

La força de senyor Macià, i de la seua família

Per a mi era la primera nit a l’hospital. Per al company d’habitació de la mare, la novena. El senyor Macià va desafiar durant molts dies els mals auguris mèdics, des de la nit de Nadal fins al dia de Reis. El seu cor valent va deixar de bategar dos dies després del de la mare. Tan valent com la seua família, amb la qual vam compartir habitació i moltes coses més durant els tres dies en què els nostres destins es van trobar en aquella habitació doble de la unitat d’Ictus de l’Hospital Arnau de Vilanova. El coratge d’aquelles persones, afrontant cada nit al costat del senyor Macià sense saber si seria l’última, ha estat per a mi un enorme aprenentatge.

I la mare se’n va anar. Ho va fer de pressa, com si no volgués molestar. Els que la vam conèixer sabem que ella es desvivia per la comoditat dels altres i per no fer nosa. Potser per això sempre es deixava a ella mateixa en un segon pla. Ella era així. I potser per això (i per moltes altres coses que no hi cabrien en aquest post) la seua marxa cap a no se sap on ens ha deixat buits i desolats als que hem tingut el privilegi de viure-la.

Dol presencial. I dol 2.0

Compartir aquests dies tantes converses i tants missatges amb tanta altra gent que se sent mutilada per la mort de la mare m’ha ajudat. Pot semblar contradictori, però crec que són llàgrimes carregades de sentit positiu. Llàgrimes que parlen del valor del que hem viscut al costat de la persona que se’n va. En els primers dies hi parlen, sobretot, des del desconsol de l’enyorança que, molt a poc a poc, anem assumint com a cruelment perpètua. Més endavant, espero, les llàgrimes seran una mostra més de la celebració per tot el que ella ens ha aportat en el ser com som. Senzillament, per el privilegi d’haver-la tingut de mare.

Són dies d’absorbir energia d’on n’hi hagi. Com he repetit tantes vegades en aquests dies, la collita d’energia ha estat abundant des d’aquell 2 de gener. Incomptables abraçades a la sortida de l’església, moltes trucades de telèfon, correus electrònics, whatsapp, missatges SMS, al Twitter o al Facebook. Gràcies de veritat a totes i tots per la força que ens heu donat en aquests dies de feblesa. Però la font principal d’energia me la reservo pel final d’aquest post, que sospito que no serà l’últim on abordaré les sensacions de l’adéu (o el “fins ara”) a la mare.

Els néts són per als padrins les postres de la vida

És una de les moltes frases brillants que vam pescar en un espai com el tanatori, on he constatat, per cert, que s’hi pareixen enormes reflexions més enllà de les sentències tòpiques que solen envoltar la mort. La mare va arribar a conèixer els seus sis néts, i això no ens ho treu ningú. Sempre hi haurà qui creurà, desencisat, que, a mig assaborir les postres, li van dir de cop: prou. Però a mi, immers en l’estranya positivitat d’aquests dies, em ve de gust veure el got mig ple, pensar que, on hagi anat, ho ha fet amb aquell somriure que ens regalava cada cop que veia als seus néts.

No li va donar temps a recollir el conte que l’Emma li havia preparat. “La divertida festa“, el va titular amb lletres de totes les mides i colors. M’imagino el seu somriure davant aquest enorme regal i percebo la seua satisfacció en comprovar com els més petits ens ensenyen a afrontar la vida com el que és: un camí ple de matisos variats, però, en essència, una divertida festa. Gràcies mare

Carta als Reis

Mai hauria pensat Juan Carlos que la llista de malifetes del seu gendre podria ser més llarga que el seu cognom. Pinta que Urdangarin, ja imputat, l’ha fet grossa, molt grossa. Però ni el seu presumpte robatori descomunal pot fer ombra a un altra realitat molt més crua: els números del que la corona pispa als seus súbdits cada any: més de 60 milions d’euros (uns 10.000 milions de les pessetes de tota la vida). Repeteixo: cada any.

Tot i gaudir d’un estol inacabable de mitjans monàrquics als seus peus, a la casa real el cas Urdangarin li ha generat aquella mica de pressió perquè s’hagi vist obligada a mostrar un bri de transparència. Engrunes d’informació. Han mostrat als que els paguem el sou sense haver-ho escollit, una petita (ínfima?) part de les seues despeses. 8’43 milions. No s’hi inclouen viatges oficials, recepcions, salaris de personal, i una pasta descomunal en… conservació de palaus i jardins. 59,28 milions en total. I encara cal afegir-hi partides secretes com seguretat, cotxes i xofers, Guàrdia Real,… Partides que es reparteixen en diferents ministeris, m’imagino que amb l’afany de fer-les menys visibles. De dissimular una mica, vaja. Aquests 59,28 milions d’euros equivalen (tremoleu) a 92.422 salaris mínims interprofessionals, sí, sí, d’aquests que el nou govern estatal acaba de decidir congelar.

Els mitjans de comunicació, poc o gens per la feina, fan el soroll just. Un soroll, sospito, més d’aparença que de voluntat de transformar realment les aberracions inacabables de la casa real. Les aberracions reals. Engrunes de transparència que mereixen elogis infinits no només de la caverna, sinó de mitjans com La Vanguardia.

Com està fent el PP amb Camps, quan la corrupció s’infla tant que no es pot amagar dins de palau, toca aparentar certa neteja. Els mitjans de la corda (gairebé tots) fan la resta. Es repeteix un axioma que ja resulta familiar en aquestes contrades. Maquillatge sobre els draps bruts que no s’han sabut amagar, mentre la merda de veritat, merda voluminosa com la que recorre l’intestí de l’elefant més gran de la manada, segueix sota la catifa i augmenta.

Curiós com a l’Espanya més podrida de corrupció, els podrits de sempre es reinventenen. Quatre clatellots del cap d’estat a Urdangarin, un grapadet d’explicacions de números i… tachaaaan, problema resolt. Surrealisme al poder,  surten impol·luts de les muntanyes de merda que acumulen, brillants com els lingots d’or que sospito que molts acumulen en algun racó recòndit de les illes Caiman.

L’antitesi del bodorrio seria… la bodilla?

Poques vegades un rep un SMS d’un polític. Nosaltres el vam rebre el dia en què signàvem per contreure matrimoni a la Paeria. “…passa res de nou?…” preguntava el regidor casador… Creiem que l’hora fixada era les 12, però no!! Havíem de ser-hi a les 11h i eren 2/4 de 12 passats. I el petit estirat a terra i berrejant… es va acabar de cop el “resdenervisquenomésésunasignatura”. Fèiem tard, molt tard, a la nostra boda.

Després de compartir l’estrès sobre rodes amb els testimonis (d’ara endavant testicles), aconseguíem arribar a la Paeria amb una marca de nivell: 50 minuts de retard. Els testicles (cara d’acceleració) van fer acte de presència uns minuts després a tan solemne acte. No hi havia convidats (‘sosos’ que som…). Aterrats al saló de plens, el regidor (que ens va confessar que, com nosaltres fins aleshores, també vivia “en pecat”) va fer realitat, amb nota, els nostres desitjos de “boda curta i al gra”. Igual tenim el rècord d’enllaç més breu i no en som conscients… (algú controla l’estadística en qüestió?)… poc més de 5 minuts i ja érem marit i muller. Format express. Visca l’acceleració! Tan embalat que la nostra filla, en acabar, preguntava desorientada “quan és la boda??”.

Els anells, com no, van ser dels grans protagonistes del dia. Quan el cerimonial express va fer menció a allò de “podeu posar-vos els anells” vam aclarir (amb un puntet de rubor, que les tradicions hi són per alguna cosa…): “ejem, no en portem”. I, de fet, la contraient l’únic anell que va recollir aquell dia (i no era de compromís…) el va plegar, arremangada, del fons de la tassa del WC, era de la filla que vam tenir en pecat i hi va fer cap accidentalment per acompanyar a la pixarradeta post-boda de la núvia.

L’altre ritual que va triomfar va ser el de l’arròs. El dia abans, vaig passar d’amenaçar els testicles (abans testimonis) confiant en el “sentit comú”. Cagada. Els molt… no es van resistir a portar-ne mig quilo, però, tot i la baixa intensitat del bombardeig, la nostra petita no ho va veure clar i va esclatar en plors davant una agressió d’aquell calibre als papes. On va a parar! Terroristes!

Ai, les tradicions, que boniques que són! També vam complir amb el ritual d’acabar el dia portant en braços a la mitja taronja… bé, finalment vam optar per carregar les mitges mandarines, un tal Teo i una tal Emma que es van adormir al cotxe i vam pujar en braços (com de costum) a un segon pis amb bonic altell i sense ascensor. Visca els constructors que no pensen en les possibles bodes!

Esgotats, suats, però feliçment casats, arribàvem a dalt on, oh sorpresa, estaven els llits pelats. Sí, sí, tot per fer (acabem de retirar bolquers i ja se sap… la rentadora va que vola).  Era com si el destí s’encaparrés en recordar-nos que reeeeees d’estar per nosaltres dos i punt. Què us heu pensat? N’hi ha dos més de tamany petit necessitats de les nostres atencions, carantonyes (i algun crit) permanents. Finalment els llits van quedar fets… i si després els vam desfer salvatgement o no, ho deixarem, amb el vostre permís, per a la nostra intimitat.

Mai havia imaginat que el “nomésésunasignatura” donaria tant de si.

Plego del Col·legi de Periodistes

Quan vam decidir col·legiar-nos ho fèiem des de la convicció que aquesta era la manera per defensar i enfortir, des del treball col·lectiu, la nostra debilitada professió. Uns anys després, comprovem que no s’ha complert el que esperàvem.

En primer lloc, volem reconèixer dues coses: no ens hem implicat tot el que seria desitjable en la tasca del col·legi i, en segon lloc, evidenciar, com no, que també pesa en la nostra decisió el fet d’haver deixat de gaudir de cobertura mèdica gratuïta (tot i que tampoc ha estat aquesta una circumstància decisiva).

El que més pes ha tingut en aquesta meditada i complicada decisió ha estat comprovar que, les iniciatives que el col·legi impulsa (cursos, tallers, exposicions, conferències, comissions,…) estan gairebé sempre ubicades a Barcelona, fora de l’abast dels que vivim i tenim la sort de treballar a Lleida. Entenem, òbviament, que el gruix de les activitats es concentrin a Barcelona, però ens sembla inadmissible que el dinamisme del col·legi a la “perifèria” arribi a extrems tant minsos com els que patim a Lleida.

En especial, volem remarcar que no hem trobat en el nostre entorn (Lleida) pràcticament cap línia de treball que incideixi en la reflexió crítica i transformadora sobre un periodisme amenaçat per tots els costats i que viu una realitat canviant, una transformació cada cop més accelerada. Ni hem detectat massa línies d’acció per portar aquesta reflexió a la necessària acció davant les amenaces que el periodisme i els periodistes reben/rebem cada cop amb més impunitat. Hem hagut de cercar aquesta dimensió crítica i reflexiva en espais com el Grup de Periodistes Ramon Barnils, amb un Observatori Crític dels Mitjans del qual pensem que el col·legi hauria de prendre nota. Entenem que és necessari que, també a nivell local, el col·legi treballi per fer permanentment aquest escaneig crític i transformador dels mitjans.

Finalment, volem agrair la tasca que tanta gent ha fet i fa al col·legi, moltes vegades de manera desinteressada, i animar-vos per continuar lluitant per una professió que agonitza mentre tants i tantes seguim buscant, amb escàs èxit, maneres d’enfortir-la. Esperem retrobar-nos

Oscar Sisteré i Saureu

Higiene i control de les celebracions a l’Acampada a Lleida

Les coses lletges es fan quan han passat les eleccions. Retallades i desallotjaments no queden gens bonics en una setmana preelectoral. És més, durant la campanya, molt millor parlar de les acampades des de la comprensió i, fins i tot, des de l’oferiment de diàleg. Ara bé, un cop passades les eleccions, enllustrem les porres i les pilotes de goma i anem retirant les identificacions (obligatòries) de l’uniforme dels mossos i de la urbana. Toca desallotjament. Bé… toca… mmmm… netejar la plaça, salvar als pobres ciutadans d’unes condicions d’insalubritat extremes i …mmmm…. controlar celebracions, deixar l’espai en unes condicions dignes perquè la culerada, siguin pacífics o no, tant hi fa, pugui celebrar la quarta com Deu mana, sense tendals o pancartes pel mig.

Neteja i control de celebracions… mmm… els polítics s’han apropiat dels arguments de les acampades!

Sí. Els milers d’acampats demanen una neteja a fons del sistema, que la tasca dels polítics no sigui satisfer als bancs sinó a la ciutadania, i que treballin perquè totes i tots nosaltres, els nostres fills i els nostres nets puguin tenir, senzillament, una vida digna. Volem netejar, i també volem controlar les celebracions. No, les del Barça no. Parlem de les celebracions a la seu de Lleida d’un partit anomenat PSC (la S significa socialista!) la nit electoral.

Què celebraven? Que, com ens recorda aquesta meravella anomenada Carajilloparty, som l’única ciutat de l’estat on la majoria de ciutadans (50’19%) han decidit no anar a votar. Que el senyor Ros en té prou amb un vot de cada cinc ciutadans amb dret a vot per assolir la majoria absoluta? Que 1943 persones van votar en blanc (tot un rècord) i 8410 han vist com el seu vot no servia de res, en quedar-se la força votada sense representació com a conseqüència de l’actual sistema electoral?

Nosaltres també proposem una neteja a fons i exigim una mica de control de les celebracions, per dignitat. La diferència és que ho plantegem des de la via pacífica (tot i els intents de contaminació poc originals i molt previsibles, parlant de violents antisistema infiltrats), sense porres, ni trepitjades ni estirades de cabell.

9 minutos para cambiar el mundo

Si eres de los que no tiene claro qué hacer para cambiar las cosas y siempre tiene a punto la excusa del tiempo… Ser normal: has aterrizado en un artículo que te puede echar un cable.

A los que os veáis tentados de justificar en vuestra “pequeñez” la inacción propia (“¿Y de qué servirá que yo cambie?”) os podemos decir que sirve de mucho porque la satisfacción que genera transformar realidades injustas no tiene precio. La alegría de participar en proyectos colectivos supera en emoción incluso la compra del último gadget tecnológico del mercado.

En nuestra familia también hemos estado mirando precios para trasladarnos a Marte, pero las tarifas todavía son prohibitivas. Mientras se abaratan, vamos haciendo por aquí. Que qué vamos haciendo? Os enumero algunos deseos hechos realidad.

Hemos puesto los pies (y los ahorros) en la banca ética, en Triodos Bank, que día a día mejora en operatividad y pronto nos permitirá abandonar definitivamente la banca convencional. En 5 minutos se puede cumplimentar la solicitud para contratar una cuenta en Triodos. Si no tenéis claros los motivos para saltar a la banca ética, os aseguramos que no caben en este post. Pero la nula transparencia y las inversiones en armas podrían ser dos causas de peso… por no hablar del rescate bancario pagado con dinero público.

Vamos a confesar un tema por resolver: no nos vemos capaces de prescindir del coche (el transporte público no ayuda a eliminar el vehículo particular) y, por ahora, nos contentamos con usarlo el mínimo y haber contratado un seguro ético. Si ahora mismo pensáis “buf, qué marrón cambiar de seguro” podéis comprobar cómo solicitar un presupuesto no os roba más de 3 minutos. La otra excusa recurrente puede ser el precio… pues también cae por su propio peso, ya que nosotros, con Atlantis (que viene a ser el dream team de los seguros éticos) pagamos por un monovolumen menos de 300 euros (terceros, lunas, incendio, robo,…). Ah, y con un trato genial.

Para no dejar las cuatro ruedas, también nos ha generado felicidad darnos de baja en Solred (o de la gasolinera que sea, que ninguna es inocente). El descuento irrisorio (un 2%) no justifica hacer el juego a Repsol, que vulnera de forma flagrante, continua y con total impunidad los derechos de pueblos indígenas. Una cosa es verte obligado a repostar en alguna gasolinera “poco amiga” de vez en cuando, y la otra ser cliente fijo. Si creéis que no disponéis de tiempo suficiente para tramitar la baja, cronometrad: pegad en un mail este texto “Solicito la baja definitiva de mi tarjeta Solred de forma inmediata, así como la eliminación total de mis datos de sus sistemas y de las bases de datos de las empresas con las que Solred tiene Acuerdos” y enviad a solred@repsol.com. Tiempo total: un minuto.

Y ya acabamos, que no os quiero robar más tiempo. Aunque a menudo no nos damos cuenta, los consumidores tenemos el poder. ¡Manejémoslo! Y no sólo para contratar nuevos servicios financieros o seguros más éticos. También en la compra del día a día, fomentando el consumo de productos de proximidad, respetuosos con el medio ambiente y saludables. Huyamos de las grandes superficies y vayamos al mercado! Y curioseemos qué cooperativas de consumo ecológico tenemos cerca. Lo Fato (Lleida), de la que formamos parte, nos permite un aprendizaje compartido, ejerciendo consumo crítico y responsable, al tiempo que nos ahorra intermediarios y, por tanto, un dinerillo. Es cierto, la autogestión nos obliga a invertir un tiempo, pero os aseguro que compensa y mucho.
Pues eso, si teneis unos minutillos, ya sabéis. De opciones, tenéis a raudales.

Artículo de Oscar Sisteré, bajo licencia Creative Commons (podéis usarlo libremente, incluso los de Repsol)

9 minuts per canviar el món

Si sou dels que no teniu clar què pebrots podeu fer per canviar les coses i sempre teniu a punt l’excusa del temps… Éssers normals: heu anat a petar a un article que us pot caure bé (i, si li ho permeteu, us pot fer un cop de mà).

Als que us vegeu temptats de justificar en la vostra “petitesa” la vostra inacció (“I de què servirà que jo canvii?”) us podem dir que serveix de molt perquè la satisfacció que genera transformar realitats injustes no té preu. L’alegria de participar en projectes col·lectius supera en emoció fins i tot la compra del darrer gadget tecnològic del mercat.

A la nostra família també hem estat mirant preus per traslladar-nos a Mart, però les tarifes encara són prohibitives. Mentre s’abarateixen, anem fent per aquí. Que què anem fent? Us enumero alguns desitjos fets realitat.

Hem posat el nas (i els estalvis) en la banca ètica, a Triodos Bank, que dia a dia millora en operativitat i aviat ens permetrà abandonar definitivament la banca convencional.  En 5 minuts podeu tenir omplerta la sol·licitud per contractar un compte a Triodos. Si no teniu clars els motius per saltar a la banca ètica, us assegurem que no hi caben en aquest post. Però la nul·la transparència i les inversions en armes podrien ser dos causes de pes… per no parlar del rescat bancari pagat amb diners públics.

Anem a confessar un tema per resoldre: no ens veiem amb cor de prescindir del cotxe (el transport públic no ajuda a eliminar el vehicle particular) i, per ara, ens acontentem amb fer-lo servir el mínim i haver contractat una assegurança ètica. Si ara mateix penseu “buf, quin marrón canviar d’assegurança” podeu comprovar com demanar un pressupost no us treu més de 3 minuts. L’altra excusa recorrent pot ser el preu… doncs també cau pel seu propi pes, ja que nosaltres, amb Atlantis (que ve a ser el dream team de les assegurances ètiques) paguem per un monovolum menys de 300 euros (tercers, vidres, incendi, robatori,…). Ah, i amb un tracte genial.

Per no deixar les quatre rodes, també ens ha generat felicitat donar-nos de baixa a Solred (o a la benzinera que sigui, que cap és innocent). El descompte irrisori (un 2%) no justifica fer el joc a Repsol, que vulnera de forma flagrant, contínua i amb total impunitat els drets de pobles indígenes. Una cosa és veure’t obligat a repostar en alguna benzinera “poc amiga” de tant en tant, i l’altra, ser-ne client fix. Si creieu que no teniu temps per tramitar la baixa, cronometreu: empegueu en un mail aquest text “Solicito la baja definitiva de mi targeta Solred de forma immediata, así como la eliminación total de mis datos de sus sistemas y bases de datos y de las bases de datos de las empresas con las que Solred tiene acuerdos” i envieu a solred@repsol.com. Temps total: un minut.

I ja acabem, que no us vull pispar més temps. Encara que sovint no ens n’adonem, els consumidors tenim el poder. Fem-lo servir! I no només per contractar nous serveis financers o assegurances més ètiques. També en la compra del dia a dia, fomentant el consum de productes de proximitat, respectuosos amb el medi ambient i saludables. Fugim de les grans superfícies i anem al mercat! I tafanegem quines cooperatives de consum ecològic tenim a prop. Lo Fato, de la qual formem part, ens permet un aprenentatge compartit, exercint consum crític i responsable, alhora que ens estalvia intermediaris i, per tant, uns dinerets. És cert, l’autogestió ens obliga a invertir-hi un temps, però us asseguro que compensa i molt.

Doncs això, si teniu uns minutets, ja sabeu. D’opcions, en teniu a dojo.

Article d’Oscar Sisteré, sota llicència Creative Commons (en podeu fer lliure ús, fins i tot els de Repsol)

Hòstia contra el Twitter

Des que sóc seguidor d’@angelros2011 al Twitter no guanyo per sorpreses.
Tafanejant vaig veure que descrivia el seu compte com “Twitter de suport al candidat a l’alcaldia i Alcalde de Lleida Àngel Ros”. Mosca al nas: “de suport???”. Twitter és compartir, opinar, comunicar, dir, pair crítiques,… però mai se m’hauria acudit definir el meu compte com “Twitter de suport a mi mateix”. Per sort, a Twitter les coses se solen posar a lloc aviat, i el missatge enviat comentant la jugada va derivar en l’eliminació de la paraula “suport”. Això de “donar suport” deixe’m-ho per als cartells electorals. (Posats a ser quisquillosos, un missatge de resposta de l’estil “ho canviem perquè teniu raó” hauria estat molt en sintonia amb el model comunicatiu de transparència instaurat a les xarxes socials). Hauria estat molt més encertat que el missatge críptic que em va arribar del compte del senyor Ros:

“Cert, pero es que el meu és un twitter on tant jo com els membres del meu equip de campanya escriuen. D’aqui el “suport”“

La segona perla que del compte del batlle la trobem ahir mateix, quan el sr. Ros (o el que li gestioni amb encert dubtós el seu compte a twitter) escriu:

“Benvingut @LLMPerez a l’ampli i interessant món del Twitter. #Reus, com #Lleida, present a les xarxes socials de la mà del seu alcalde“

Immediatament, indignació d’uns quants twitters. Un tal Ernest Benach (per si no us sona, té prop de 9.000 seguidors i el considero tot un exemple de com s’habita en una xarxa social sent polític) li respon:

“Perdó????? A twitter Reus ja fa molt de temps que hi és, i, per sort, de la mà de molts ciutadans. Aquest és el seu valor!“
Jo hi afegiria “Lleida també fa dies que hi està representada al Twitter, molt abans que vostè hi aterrés, el passat 3 de novembre” (segons veig, aleshores va fer la primera piulada).

Compte, polítics i assessors, que passejar-se per les xarxes socials sense entendre paraules com “compartir” o “participar” pot ser tant perillós com posar un cec, coix i sord en primera fila dels compradors abans d’entrar al Cortinglés el primer dia de rebaixes.