La divertida festa

Posted on

Les mares són tan grans que, fins i tot en la seva absència, et continuen fent créixer.

Porto una sola línia de record de la mare i ja noto com les llàgrimes regalimen la galta per anar a caure prop d’un teclat que fa dies que desitjo acaronar per intentar posar ordre a dos setmanes mentalment molt difícils d’explicar.

La darrera nit la vaig passar al seu costat. Vora el seu cos sedat però inquiet, vaig començar a tastar l’enyorança de la seua protecció. L’únic que podia fer davant les seves incomoditats era acaronar-la, dir-li a l’orella que estigués tranquil·la mentre jo no n’estava gens. De forma inconscient el desemparament que fa sentir la soledat nocturna en un hospital em conduïa a evocar la figura de la mare. Un mecanisme automatitzat semblava dir-me que el paraigua de sempre, la protecció absoluta de la mare, m’ajudaria, com ho havia fet sempre, també en aquell moment. Però la realitat s’entossudia a presentar-me precisament la mare tombada en aquella llitera, feble i incapaç ni tan sols de poder-me dir res. La meva ment buscava la figura de la mare perquè m’ajudés a suportar, en aquella inacabable nit, el desencís de tenir-la davant meu sense poder fer per ella gaire cosa més que estimar-la amb totes les meues forces.

La força de senyor Macià, i de la seua família

Per a mi era la primera nit a l’hospital. Per al company d’habitació de la mare, la novena. El senyor Macià va desafiar durant molts dies els mals auguris mèdics, des de la nit de Nadal fins al dia de Reis. El seu cor valent va deixar de bategar dos dies després del de la mare. Tan valent com la seua família, amb la qual vam compartir habitació i moltes coses més durant els tres dies en què els nostres destins es van trobar en aquella habitació doble de la unitat d’Ictus de l’Hospital Arnau de Vilanova. El coratge d’aquelles persones, afrontant cada nit al costat del senyor Macià sense saber si seria l’última, ha estat per a mi un enorme aprenentatge.

I la mare se’n va anar. Ho va fer de pressa, com si no volgués molestar. Els que la vam conèixer sabem que ella es desvivia per la comoditat dels altres i per no fer nosa. Potser per això sempre es deixava a ella mateixa en un segon pla. Ella era així. I potser per això (i per moltes altres coses que no hi cabrien en aquest post) la seua marxa cap a no se sap on ens ha deixat buits i desolats als que hem tingut el privilegi de viure-la.

Dol presencial. I dol 2.0

Compartir aquests dies tantes converses i tants missatges amb tanta altra gent que se sent mutilada per la mort de la mare m’ha ajudat. Pot semblar contradictori, però crec que són llàgrimes carregades de sentit positiu. Llàgrimes que parlen del valor del que hem viscut al costat de la persona que se’n va. En els primers dies hi parlen, sobretot, des del desconsol de l’enyorança que, molt a poc a poc, anem assumint com a cruelment perpètua. Més endavant, espero, les llàgrimes seran una mostra més de la celebració per tot el que ella ens ha aportat en el ser com som. Senzillament, per el privilegi d’haver-la tingut de mare.

Són dies d’absorbir energia d’on n’hi hagi. Com he repetit tantes vegades en aquests dies, la collita d’energia ha estat abundant des d’aquell 2 de gener. Incomptables abraçades a la sortida de l’església, moltes trucades de telèfon, correus electrònics, whatsapp, missatges SMS, al Twitter o al Facebook. Gràcies de veritat a totes i tots per la força que ens heu donat en aquests dies de feblesa. Però la font principal d’energia me la reservo pel final d’aquest post, que sospito que no serà l’últim on abordaré les sensacions de l’adéu (o el “fins ara”) a la mare.

Els néts són per als padrins les postres de la vida

És una de les moltes frases brillants que vam pescar en un espai com el tanatori, on he constatat, per cert, que s’hi pareixen enormes reflexions més enllà de les sentències tòpiques que solen envoltar la mort. La mare va arribar a conèixer els seus sis néts, i això no ens ho treu ningú. Sempre hi haurà qui creurà, desencisat, que, a mig assaborir les postres, li van dir de cop: prou. Però a mi, immers en l’estranya positivitat d’aquests dies, em ve de gust veure el got mig ple, pensar que, on hagi anat, ho ha fet amb aquell somriure que ens regalava cada cop que veia als seus néts.

No li va donar temps a recollir el conte que l’Emma li havia preparat. “La divertida festa“, el va titular amb lletres de totes les mides i colors. M’imagino el seu somriure davant aquest enorme regal i percebo la seua satisfacció en comprovar com els més petits ens ensenyen a afrontar la vida com el que és: un camí ple de matisos variats, però, en essència, una divertida festa. Gràcies mare

14 thoughts on “La divertida festa

    imma said:
    22 gener 2012 a les 23:46

    Avui, he obert per fi el correu i he pogut llegir el que has escrit sobre la “padrina” . Llegint-lo he arrivat a la conclusió que quan ens deixa algú, si aquesta persona ens arriva al cor ens fa plorar . Així que llegir tot això tan bonic m’ha fet plorar una bona estona.
    Gràcies per tot ………..
    un petó molt gran

      compartidor said:
      25 gener 2012 a les 14:57

      Imma, molta gent m’ha dit que ha plorat, però no tinc ni un remordiment per haver provocat llàgrimes, pq, igual que ens hem d’acostumar a tractar la mort com una part de la vida, ens hem d’acostumar a tractar les llàgrimes com alguna cosa del tot normal i necessària.😉 M’agrada molt tenir lectores com tu. Ens veiem aviat

    Vero said:
    18 gener 2012 a les 23:07

    Una abraçada molt forta. Llegint aquest post que desprén sentiments per tots els costats, em consta que vas saber transmetre a la teva mare la tranquilitat, el amor i la pau necessàries per marxar-se amb la seguretat de que els que deixa l’estimaven i amb la certesa d’haver tingut persones meravelloses al seu cantó.
    Saps on estem i que estem pel que sigui.
    Un petó,
    Vero (Lofato)

      oscar responded:
      20 gener 2012 a les 11:31

      gràcies Vero

    Lo Cabasset said:
    18 gener 2012 a les 10:28

    Deliciós post! i deliciosos postres els que va tenir la sort de tastar la Carme. Allà on sigui, vull creure que els seguirà degustant. T’estimo molt!!!

    Eli said:
    18 gener 2012 a les 7:00

    Un gran post, Oscar! Molts petons i abraçades virtuals.

      compartidor said:
      18 gener 2012 a les 10:06

      gracies solet. Ens veiem

    Diana said:
    17 gener 2012 a les 19:56

    Una abraçada forta Oscar

      compartidor said:
      18 gener 2012 a les 10:14

      gràcies Diana. Ens coneixem?

    emi said:
    17 gener 2012 a les 0:59

    Et dec una trucada, ho se, però m’estimo més veure’t cara a cara… després de llegir aquest text no me n’he pogut estar d’escriure’t. L’Eva i la Quima et van fer costat en aquests moments que m’hagués encantat compartir amb tu… suposo que els meus companys em van excusar… espero veure’t en breu i fer-te simplement l’abraçada que m’hagués agradat fer…

      compartidor said:
      17 gener 2012 a les 11:49

      Emiliano, no pateixis un pel. Els que esteu a prop esteu sempre a prop, de veritat. Ara, com bé dius, l’abraçada me la cobraré. Pq, entre moltes altres coses, aquests dies he redescobert que on hi hagin abraçades hi és gairebé tot el que un pot desitjar. Ptons i ens veiem aviat!😉

    Peter Pan said:
    16 gener 2012 a les 20:10

    Desprès d’aquesta lectura, no entenc lo de “escriptor frustat”. Abraçades fortes, Oscar! Ens veiem pel camí

    Antònia said:
    16 gener 2012 a les 20:08

    No sabia res, Óscar, si no també hauria vingut a acompanyar-vos en aquests moments.
    Tant li fa l’edat que tinguis, quan els pares se’n van els fills ens quedem orfes.
    Encara que… de vegades, enmig d’un trasbals o d’un problema que semba inabastable sentis la seva veu a cau d’orella, com si et digués:
    – Tranquil, no n’hi ha per tant.
    Una abraçada ben forta.

      compartidor said:
      16 gener 2012 a les 21:20

      Quanta raó tens Antònia. Gràcies de veritat. Peter Pan, no sé qui ets😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s