Rostres humans a Síria

Posted on Updated on

Va ser l’únic viatge on hem hagut d’amagar la nostra condició de periodistes: l’acreditació  es va quedar a casa i oficialment crec que ens vam presentar com a professors. Al 2004 tot i que els periodistes ja eren vistos com un perill a Síria, podies entrar sense massa esforços i escoltar el que t’explicaven, amb prudència i a cau d’orella, uns ciutadans que poc tenien a veure amb la imatge d’ells que els mitjans de desinformació massiva havien modelat als nostres caps.

El nostre destí es va creuar amb el del Mohealdine, un estudiant de la Universitat d’Alep en el qual penso molt aquests dies de massacre descarnada. Va ser el primer cop (i l’últim, diria) que parlava amb un Mujahidí, que n’havia passat mil-i-una i que, com tants joves sirians, n’estava fart de dictadors preocupats només per omplir-se les butxaques. El concepte de Mujahidí que havia assumit a cop de Telenotícies, va quedar esquinçat en aquells dies escassos de conversa intensa sobre la gespa d’aquell parc a Alep. Xiuxiuejant, però amb insubmissa actitud, el Mohealdine ens explicava que tot i el suposat canvi “democràtic” que els Al-Assad havien intentat ‘vendre’, els 4 anys que Bashar portava al poder no havien fet altra cosa que perpetuar la política dictatorial del seu pare, Hafez Al-Assad, mort al 2000.

Imatge

Trist pel que passa a Síria, per la indignitat que un cop més exhibeixen governs disposats només a olorar petroli i no pas cadàvers putrefactes enmig del carrer dels que un dia van optar per defensar la llibertat amb precarietat de mitjans però amb exuberància de principis.

Una matança que, per arribar al súmmum de la demencialitat, no coneix edat. Penso que alguns dels infants massacrats per mandat d’un dels molts bojos carregats de poder que habiten aquest planeta, ni tan sols havien nascut aquell agost de 2004. Un estiu en que vam descobrir, com mai, que els viatges t’expliquen el món amb tot el rostre humà que la televisió ignora.

Resulta difícil resumir Síria en unes línies… les fotos que vam fer a Síria ens ajuden bastant a acostar-vos les seues meravelles i la seua meravellosa gent.

PD: fullejant el diari de viatge em trobo la nota de comiat del Mohealdine: “Thanks you very much for every moment we passed with you. Hope a nice baby (una de les de l’expedició estava embarassada) and happy birthday (el futur pare feia l’aniversari en pocs dies…). Hope a happy life”. Doncs amb totes les forces del món, amic, et desitjem que la teua vida també estigui carregada de felicitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s