Plego del Col·legi de Periodistes

Posted on

Quan vam decidir col·legiar-nos ho fèiem des de la convicció que aquesta era la manera per defensar i enfortir, des del treball col·lectiu, la nostra debilitada professió. Uns anys després, comprovem que no s’ha complert el que esperàvem.

En primer lloc, volem reconèixer dues coses: no ens hem implicat tot el que seria desitjable en la tasca del col·legi i, en segon lloc, evidenciar, com no, que també pesa en la nostra decisió el fet d’haver deixat de gaudir de cobertura mèdica gratuïta (tot i que tampoc ha estat aquesta una circumstància decisiva).

El que més pes ha tingut en aquesta meditada i complicada decisió ha estat comprovar que, les iniciatives que el col·legi impulsa (cursos, tallers, exposicions, conferències, comissions,…) estan gairebé sempre ubicades a Barcelona, fora de l’abast dels que vivim i tenim la sort de treballar a Lleida. Entenem, òbviament, que el gruix de les activitats es concentrin a Barcelona, però ens sembla inadmissible que el dinamisme del col·legi a la “perifèria” arribi a extrems tant minsos com els que patim a Lleida.

En especial, volem remarcar que no hem trobat en el nostre entorn (Lleida) pràcticament cap línia de treball que incideixi en la reflexió crítica i transformadora sobre un periodisme amenaçat per tots els costats i que viu una realitat canviant, una transformació cada cop més accelerada. Ni hem detectat massa línies d’acció per portar aquesta reflexió a la necessària acció davant les amenaces que el periodisme i els periodistes reben/rebem cada cop amb més impunitat. Hem hagut de cercar aquesta dimensió crítica i reflexiva en espais com el Grup de Periodistes Ramon Barnils, amb un Observatori Crític dels Mitjans del qual pensem que el col·legi hauria de prendre nota. Entenem que és necessari que, també a nivell local, el col·legi treballi per fer permanentment aquest escaneig crític i transformador dels mitjans.

Finalment, volem agrair la tasca que tanta gent ha fet i fa al col·legi, moltes vegades de manera desinteressada, i animar-vos per continuar lluitant per una professió que agonitza mentre tants i tantes seguim buscant, amb escàs èxit, maneres d’enfortir-la. Esperem retrobar-nos

Oscar Sisteré i Saureu

Anuncis

Higiene i control de les celebracions a l’Acampada a Lleida

Posted on

Les coses lletges es fan quan han passat les eleccions. Retallades i desallotjaments no queden gens bonics en una setmana preelectoral. És més, durant la campanya, molt millor parlar de les acampades des de la comprensió i, fins i tot, des de l’oferiment de diàleg. Ara bé, un cop passades les eleccions, enllustrem les porres i les pilotes de goma i anem retirant les identificacions (obligatòries) de l’uniforme dels mossos i de la urbana. Toca desallotjament. Bé… toca… mmmm… netejar la plaça, salvar als pobres ciutadans d’unes condicions d’insalubritat extremes i …mmmm…. controlar celebracions, deixar l’espai en unes condicions dignes perquè la culerada, siguin pacífics o no, tant hi fa, pugui celebrar la quarta com Deu mana, sense tendals o pancartes pel mig.

Neteja i control de celebracions… mmm… els polítics s’han apropiat dels arguments de les acampades!

Sí. Els milers d’acampats demanen una neteja a fons del sistema, que la tasca dels polítics no sigui satisfer als bancs sinó a la ciutadania, i que treballin perquè totes i tots nosaltres, els nostres fills i els nostres nets puguin tenir, senzillament, una vida digna. Volem netejar, i també volem controlar les celebracions. No, les del Barça no. Parlem de les celebracions a la seu de Lleida d’un partit anomenat PSC (la S significa socialista!) la nit electoral.

Què celebraven? Que, com ens recorda aquesta meravella anomenada Carajilloparty, som l’única ciutat de l’estat on la majoria de ciutadans (50’19%) han decidit no anar a votar. Que el senyor Ros en té prou amb un vot de cada cinc ciutadans amb dret a vot per assolir la majoria absoluta? Que 1943 persones van votar en blanc (tot un rècord) i 8410 han vist com el seu vot no servia de res, en quedar-se la força votada sense representació com a conseqüència de l’actual sistema electoral?

Nosaltres també proposem una neteja a fons i exigim una mica de control de les celebracions, per dignitat. La diferència és que ho plantegem des de la via pacífica (tot i els intents de contaminació poc originals i molt previsibles, parlant de violents antisistema infiltrats), sense porres, ni trepitjades ni estirades de cabell.

9 minutos para cambiar el mundo

Posted on

Si eres de los que no tiene claro qué hacer para cambiar las cosas y siempre tiene a punto la excusa del tiempo… Ser normal: has aterrizado en un artículo que te puede echar un cable.

A los que os veáis tentados de justificar en vuestra “pequeñez” la inacción propia (“¿Y de qué servirá que yo cambie?”) os podemos decir que sirve de mucho porque la satisfacción que genera transformar realidades injustas no tiene precio. La alegría de participar en proyectos colectivos supera en emoción incluso la compra del último gadget tecnológico del mercado.

En nuestra familia también hemos estado mirando precios para trasladarnos a Marte, pero las tarifas todavía son prohibitivas. Mientras se abaratan, vamos haciendo por aquí. Que qué vamos haciendo? Os enumero algunos deseos hechos realidad.

Hemos puesto los pies (y los ahorros) en la banca ética, en Triodos Bank, que día a día mejora en operatividad y pronto nos permitirá abandonar definitivamente la banca convencional. En 5 minutos se puede cumplimentar la solicitud para contratar una cuenta en Triodos. Si no tenéis claros los motivos para saltar a la banca ética, os aseguramos que no caben en este post. Pero la nula transparencia y las inversiones en armas podrían ser dos causas de peso… por no hablar del rescate bancario pagado con dinero público.

Vamos a confesar un tema por resolver: no nos vemos capaces de prescindir del coche (el transporte público no ayuda a eliminar el vehículo particular) y, por ahora, nos contentamos con usarlo el mínimo y haber contratado un seguro ético. Si ahora mismo pensáis “buf, qué marrón cambiar de seguro” podéis comprobar cómo solicitar un presupuesto no os roba más de 3 minutos. La otra excusa recurrente puede ser el precio… pues también cae por su propio peso, ya que nosotros, con Atlantis (que viene a ser el dream team de los seguros éticos) pagamos por un monovolumen menos de 300 euros (terceros, lunas, incendio, robo,…). Ah, y con un trato genial.

Para no dejar las cuatro ruedas, también nos ha generado felicidad darnos de baja en Solred (o de la gasolinera que sea, que ninguna es inocente). El descuento irrisorio (un 2%) no justifica hacer el juego a Repsol, que vulnera de forma flagrante, continua y con total impunidad los derechos de pueblos indígenas. Una cosa es verte obligado a repostar en alguna gasolinera “poco amiga” de vez en cuando, y la otra ser cliente fijo. Si creéis que no disponéis de tiempo suficiente para tramitar la baja, cronometrad: pegad en un mail este texto “Solicito la baja definitiva de mi tarjeta Solred de forma inmediata, así como la eliminación total de mis datos de sus sistemas y de las bases de datos de las empresas con las que Solred tiene Acuerdos” y enviad a solred@repsol.com. Tiempo total: un minuto.

Y ya acabamos, que no os quiero robar más tiempo. Aunque a menudo no nos damos cuenta, los consumidores tenemos el poder. ¡Manejémoslo! Y no sólo para contratar nuevos servicios financieros o seguros más éticos. También en la compra del día a día, fomentando el consumo de productos de proximidad, respetuosos con el medio ambiente y saludables. Huyamos de las grandes superficies y vayamos al mercado! Y curioseemos qué cooperativas de consumo ecológico tenemos cerca. Lo Fato (Lleida), de la que formamos parte, nos permite un aprendizaje compartido, ejerciendo consumo crítico y responsable, al tiempo que nos ahorra intermediarios y, por tanto, un dinerillo. Es cierto, la autogestión nos obliga a invertir un tiempo, pero os aseguro que compensa y mucho.
Pues eso, si teneis unos minutillos, ya sabéis. De opciones, tenéis a raudales.

Artículo de Oscar Sisteré, bajo licencia Creative Commons (podéis usarlo libremente, incluso los de Repsol)

9 minuts per canviar el món

Posted on Updated on

Si sou dels que no teniu clar què pebrots podeu fer per canviar les coses i sempre teniu a punt l’excusa del temps… Éssers normals: heu anat a petar a un article que us pot caure bé (i, si li ho permeteu, us pot fer un cop de mà).

Als que us vegeu temptats de justificar en la vostra “petitesa” la vostra inacció (“I de què servirà que jo canvii?”) us podem dir que serveix de molt perquè la satisfacció que genera transformar realitats injustes no té preu. L’alegria de participar en projectes col·lectius supera en emoció fins i tot la compra del darrer gadget tecnològic del mercat.

A la nostra família també hem estat mirant preus per traslladar-nos a Mart, però les tarifes encara són prohibitives. Mentre s’abarateixen, anem fent per aquí. Que què anem fent? Us enumero alguns desitjos fets realitat.

Hem posat el nas (i els estalvis) en la banca ètica, a Triodos Bank, que dia a dia millora en operativitat i aviat ens permetrà abandonar definitivament la banca convencional.  En 5 minuts podeu tenir omplerta la sol·licitud per contractar un compte a Triodos. Si no teniu clars els motius per saltar a la banca ètica, us assegurem que no hi caben en aquest post. Però la nul·la transparència i les inversions en armes podrien ser dos causes de pes… per no parlar del rescat bancari pagat amb diners públics.

Anem a confessar un tema per resoldre: no ens veiem amb cor de prescindir del cotxe (el transport públic no ajuda a eliminar el vehicle particular) i, per ara, ens acontentem amb fer-lo servir el mínim i haver contractat una assegurança ètica. Si ara mateix penseu “buf, quin marrón canviar d’assegurança” podeu comprovar com demanar un pressupost no us treu més de 3 minuts. L’altra excusa recorrent pot ser el preu… doncs també cau pel seu propi pes, ja que nosaltres, amb Atlantis (que ve a ser el dream team de les assegurances ètiques) paguem per un monovolum menys de 300 euros (tercers, vidres, incendi, robatori,…). Ah, i amb un tracte genial.

Per no deixar les quatre rodes, també ens ha generat felicitat donar-nos de baixa a Solred (o a la benzinera que sigui, que cap és innocent). El descompte irrisori (un 2%) no justifica fer el joc a Repsol, que vulnera de forma flagrant, contínua i amb total impunitat els drets de pobles indígenes. Una cosa és veure’t obligat a repostar en alguna benzinera “poc amiga” de tant en tant, i l’altra, ser-ne client fix. Si creieu que no teniu temps per tramitar la baixa, cronometreu: empegueu en un mail aquest text “Solicito la baja definitiva de mi targeta Solred de forma immediata, así como la eliminación total de mis datos de sus sistemas y bases de datos y de las bases de datos de las empresas con las que Solred tiene acuerdos” i envieu a solred@repsol.com. Temps total: un minut.

I ja acabem, que no us vull pispar més temps. Encara que sovint no ens n’adonem, els consumidors tenim el poder. Fem-lo servir! I no només per contractar nous serveis financers o assegurances més ètiques. També en la compra del dia a dia, fomentant el consum de productes de proximitat, respectuosos amb el medi ambient i saludables. Fugim de les grans superfícies i anem al mercat! I tafanegem quines cooperatives de consum ecològic tenim a prop. Lo Fato, de la qual formem part, ens permet un aprenentatge compartit, exercint consum crític i responsable, alhora que ens estalvia intermediaris i, per tant, uns dinerets. És cert, l’autogestió ens obliga a invertir-hi un temps, però us asseguro que compensa i molt.

Doncs això, si teniu uns minutets, ja sabeu. D’opcions, en teniu a dojo.

Article d’Oscar Sisteré, sota llicència Creative Commons (en podeu fer lliure ús, fins i tot els de Repsol)

Hòstia contra el Twitter

Posted on Updated on

Des que sóc seguidor d’@angelros2011 al Twitter no guanyo per sorpreses.
Tafanejant vaig veure que descrivia el seu compte com “Twitter de suport al candidat a l’alcaldia i Alcalde de Lleida Àngel Ros”. Mosca al nas: “de suport???”. Twitter és compartir, opinar, comunicar, dir, pair crítiques,… però mai se m’hauria acudit definir el meu compte com “Twitter de suport a mi mateix”. Per sort, a Twitter les coses se solen posar a lloc aviat, i el missatge enviat comentant la jugada va derivar en l’eliminació de la paraula “suport”. Això de “donar suport” deixe’m-ho per als cartells electorals. (Posats a ser quisquillosos, un missatge de resposta de l’estil “ho canviem perquè teniu raó” hauria estat molt en sintonia amb el model comunicatiu de transparència instaurat a les xarxes socials). Hauria estat molt més encertat que el missatge críptic que em va arribar del compte del senyor Ros:

Cert, pero es que el meu és un twitter on tant jo com els membres del meu equip de campanya escriuen. D’aqui el “suport”

La segona perla que del compte del batlle la trobem ahir mateix, quan el sr. Ros (o el que li gestioni amb encert dubtós el seu compte a twitter) escriu:

Benvingut @LLMPerez a l’ampli i interessant món del Twitter. #Reus, com #Lleida, present a les xarxes socials de la mà del seu alcalde

Immediatament, indignació d’uns quants twitters. Un tal Ernest Benach (per si no us sona, té prop de 9.000 seguidors i el considero tot un exemple de com s’habita en una xarxa social sent polític) li respon:

Perdó????? A twitter Reus ja fa molt de temps que hi és, i, per sort, de la mà de molts ciutadans. Aquest és el seu valor!
Jo hi afegiria “Lleida també fa dies que hi està representada al Twitter, molt abans que vostè hi aterrés, el passat 3 de novembre” (segons veig, aleshores va fer la primera piulada).

Compte, polítics i assessors, que passejar-se per les xarxes socials sense entendre paraules com “compartir” o “participar” pot ser tant perillós com posar un cec, coix i sord en primera fila dels compradors abans d’entrar al Cortinglés el primer dia de rebaixes.

Senyor Ros, no em feliciti

Posted on Updated on

Tinc un d’aquells noms que pels pèls no es queden sense onomàstica. Oscar, un nom que si no em falla la memòria prové d’Escandinavia, se celebra aquí per Sant Blai. De petit em feia gràcia per allò de ser el col·lega de l’Epi i perquè, de tant en tant, queia una Cristina de Sant Blai de nata, que diuen que cura no sé quin mal. Per a mal el que m’agafa cada 3 de febrer quan veig a la bústia el sobre:

“Benvolgut Oscar, és tradició a la nostra societat celebrar la festa del Sant o la Santa del nostre nom i una celebració és sempre una bona ocasió per compartir bla bla bla…Moltes felicitats!”
I signatura (serà fotocopiada?) del meu alcalde.

En primer lloc, senyor batlle, li vull expressar el meu més profund agraïment perquè vostè (o la seua base de dades) pensi en mi i en tots els Oscars cada 3 de febrer. De fet, ni recordava que era el meu sant perquè no el celebro. Sóc agnòstic i prefereixo concentrar-me en les festes d’aniversari. Però, si li sembla, senyor Ros, aparquem les conviccions més personals i anem a ser pràctics. Que, com ens recorden cada dia al TN, estem en crisil i la pela és la pela.

Posem que cada carta costi 40 cèntims (20 enviament, 10 el sobre -per cert de paper no reciclat- i 10 més la impressió, el foli -tampoc reciclat- i l’etiqueta). Posem que el senyor Paer en cap també ens felicita per l’aniversari. I posem que això arriba a 100.000 lleidatans (desconec si felicita a tots els ciutadans… em semblaria lleig fer discriminacions). Resultat: glups… 80.000 d’euros a l’any.

Senyor Ros, si li plau, no em feliciti. Li prometo que a partir d’ara, cada 3 de febrer, em donaré per felicitat. Dediqui els 40 cèntims a coses prioritàries (disposo d’una llista de suggeriments, si li cal). I li garanteixo que no em sentiré menystingut si veig la bústia buida el dia de la meua onomàstica.

I, ja que ens estem sincerant, senyor Ros, també li volia dir que no em sembla bonic que s’utilitzin mesures com l’enviament de cartes per buscar una bona percepció de la ciutadania. Crec fermament que, la forma més honesta de guanyar-se aquesta bona percepció és fent polítiques que responguin a les necessitats reals de la gent. I la llista de sants crec que té poc a veure amb això.

P.D. Li prego que em disculpi si per sant Àngel no li torno la felicitació. La crisi també ha trucat a casa i ara mirem de felicitar pel Facebook i pel Twitter, o trucant als fixes per aprofitar la tarifa plana. Amb els cèntims que ens estalviem en sobres i segells taparem algun foradet.

La vergonya internacional del Sàhara

Posted on

El govern marroquí manté l’apagada informativa al Sàhara Ocupat i no dubtem que també apagaria els milers de blogs que fan bullir l’olla si ho tingués al seu abast. Per la seua part, el govern espanyol, tot i el clam de la ciutadania, no condemna. Prefereix els copets a l’esquena, prefereix defensar “els interessos d’Espanya” encara que sigui passant per sobre dels principis. Per segona setmana el nostre recull vol ser una petita bombeta de llum enmig d’una apagada informativa… i de principis.
Sabíeu que el fosfat que controla el Marroc en els territoris ocupats li genera 1.250 milions d’euros anuals? Vet aquí el primer dels interessos per entendre el que passa aquests dies. “Cal buscar l’equilibri entre els principis i els interessos” diu un alt dirigent del PSOE. Un dels interessos deu ser la venda d’armes al Marroc, que segons Librered ha suposat uns ingressos de 340 milions d’euros en tres anys. La preocupació ha fet que les organitzacions de la Campanya Armes sota Control (Amnistia Internacional, Fundació per la Pau, Greenpeace i Intermón Oxfam) demanin al govern garanties que aquestes armes no estan servint per violar els drets humans al Sàhara Occidental.

Tot i alguna disensió a les files socialistes, aviat ens queda clar cap a on es decanta la balança. La ministra d’Exteriors, Trinidad Jiménez, que fa poc es penjava pegatines de Sàhara libre assegura taxativament que “Espanya no té responsabilitats al Sàhara Occidental”, mentre la titular de la cartera de cultura, Ángeles González-Sinde, hi posa cullerada demanant als artistes que no opinin perquè no són experts en el conflicte del Sàhara.

Terreny adobat per a què la resta de forces polítiques surtin amb la canya a pescar vots (curiosa paradoxa en un Sàhara amb la pesca espoliada). Partits com el PP no han dubtat a abanderar la causa sahrauí, potser sense recordar que el govern Aznar va aportar al poble sahrauí tan sols un terç de l’actual ajuda al desenvolupament.

Davant el mutisme dels governs, la ciutadania parla

La reprimenda online a González-Sinde li ha arribat amb la campanya “Opina sobre el Sàhara encara que no siguis una experta”, adreçada als europarlamentaris. Els mateixos destinataris té la ciberacció endegada a sahararights.net. 50 mil signants han donat ja suport a un altra de la demanda d’Amnistia Internacional perquè les autoritats del Marroc obrin una investigació independent, si cal amb l’ajuda de l’ONU. L’ampli ventall de ciberaccions pel Sàhara també inclou l’enviament massiu de cartes a Trinidad Jiménez demanant-li que condemni la repressió.

L’apagada informativa més plàcida per al Marroc

Ni tan sols l’expulsió de primeres espases com Àngels Barceló han fet que el govern espanyol mogués un dit per denunciar la llibertat d’informació a al-Aiun. Mentre organismes com la Federació Internacional de Periodistes demanen llibertat per als mitjans, l’única “queixa” de l’executiu espanyol ha consistit en demanar a Rabat, amb la boca petita, l’entrada a al-Aiun d’un reduït nombre de periodistes espanyols. Resposta: un equip d’Antena 3 s’afegirà avui a la llarga llista de mitjans als que el govern alauita impedeix fer la feina.

El mur informatiu imposat pel Marroc no evita, però, que hi hagi alguna cosa més que indicis de flagrants atemptats als Drets Humans. Indicis i, sobretot, realitats amb noms i cognoms tenen cabuda en un blog que segueix minut a minut i en detall les notícies als territoris ocupats on, per exemple, es fan llistes dels centenars de sahrauís empresonats. És un dels referents per seguir el que allí passa, al costat d’altres com poemariosaharalibre, o de Guinguinbali.com, amb informació extensa i rigorosa.

Sense pràcticament cap periodista a terreny, per als mitjans resulta essencial el testimoni directe dels activistes, que amb iniciatives com aquest videochat han pogut compartir vivències i punts de vista amb una ciutadania que, farta de silencis còmplices dels governants, troba en Internet la via per queixar-se, compartir i, pesi a qui pesi, informar de tot el que ens arriba.

Article d’Oscar Sisteré, tècnic en comunicació de la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida (sota llicència Creative Commons)

Podeu consultar aquí el primer article recopilatori ‘Indignació i informació a la xarxa per la massacre al Sàhara’

Si et vols fotre unes ‘risses’, embarassa a la parenta o a qui tinguis més a prop

Posted on

Si et vols fotre unes ‘risses’, embarassa a la parenta (o a qui tinguis més a prop) i espera nou mesets. Recomanacions: millor si el dia D has dormit poc o gens. Però no pateixis, en el cas (remot) que hagis clapat generosament (com jo), també funciona!

Quan tens el segon arribes crescut i, de tan llençat, vas un pel ‘sobradillo’ i tot. Entres a la clínica amb un altre aire: “ja no soc PAPArdillo”. Pocs minuts són suficients per deixar en entredit aquesta afirmació. Sense ni esperar a entrar a l’habitació, notes com el pardillo que portes a dins comença a bategar. Conversa doctora-pare al minut 4 de PARTit:

D: Ens la quedem (l’Amaia) en observació perquè al fetus se li cau el cor.

P:…(silenci tallant mentre m’imagino un cor caigut a l’alçada del genollet del Teo)…És que jo de temes mèdics se lo just… Se li cau el cor?!?

D: Sí. La tindrem en observació perquè se li cau el cor i preferim controlar-ho

Curset accelerat de deducció-mèdica-per-a-PAPArdillos impartit per la doula Laura Palacin a peu de passadís. Les seues paraules tranquilitzadores eviten que el cor (el meu) em surti per la boca.

“Cau el cor” = ”Té una frequència cardíaca un pelet baixa”.

Uffffff! Minut 5 de PARTit i ja em cago en tots els metges del món. Podeu entendre, metges del Món, que no tots estem llicenciats en medicina? I que si normalment som una mica ‘garrulillos’, a punt de parir la nostra ‘garruleria’ es pot desenfrenar sense límit?

El PARTit avança i cap al minut 226 hi ha novetats: “Tendremos que romper la bolsa (del líquid amniòtic)” diu el nostre ginecòleg argentí. Un paio enrotllat i que ha aconseguit transmetre’ns confiança després d’una llarga i intensa relació des que el Teo i l’Emma eren un projecte i fins ara. I això que la primera vegada que el vaig veure confesso haver tingut una sensació raríssima tancat en una habitació amb un altre paio i amb l’Amaia allí espatarrada. Deuen ser coses d’un PAPArdillo

Proposava trencar la bossa perquè això podia acabar de convèncer el Teo que el que hi havia a fora valia la pena. Tan llegir “Que es pot esperar quan s’està esperant” (us el recomano!) i va i em salto el capítol “Ruptura intencionada de la bossa del líquid amniòtic” Gnynyfsss! La Doula no ho veu clar però assentim: “Forada, ginecòleg, forada” (que sigo lo que deu vulgui, penso). D’allí comença a rajar abundant líquid tipo pipi. El Teo comença a palpar que li estan buidant el pis però es resisteix a mudar-se, que a dins s’està de muerte, com tots recordeu. Mentre ell s’atrinxera, son pare pensa que és una sort que les contraccions no les passem natros. Si no, extingits en un parell de generacions. En una pausa entre contraccions, el papa posa el cul al llit en actitud de repòs momentani. De repòs res: nota una càlida humitat que tafanerament supera el texà i impregna el gallumbo abans de trucar a les portes de la part baixa de l’esquena. Sí, vaig de líquid amniòtic fins al cul. Allò que tant caliu i abric donava al Teo, a son pare li provoca un reneguet “Cagondeu” (fluixet, que hi ha contraccions esteses).

En els darrers minuts abans de la pròrroga (que es disputarà al pis del quiròfan per decisió arbitral) diàleg per a ‘besugos’, en format clínic, entre infermera i pare.

I: Quan ha tingut l’última? (referint-se a contracció)

P: (despistadillo pel sarau) Fa 20 mesos (referint-se a l’última filla)

El pitjor de tot és que la tia ni em rectifica. Passa de mi (em deu prendre per boig?) i resol el dubte per un altra via. Parlant la gent no sempre s’entén.

En la pròrroga, un cop de cap de Teo (a porteria buida, tot sigui dit) resol el PARTit. Però hi haurà polèmica. L’arbitre, disfressat de ginecòleg, fa constar a l’acta (a l’informe del naixement) que RIP. Sí, sí, que el part ha acabat xungo, que el peque ha estirat la pota, la poteta, Que l’ha palmat, vaja (em costa d’escriure-ho i tot però juro que és veritat). Li dic a la de recepció que se sufoca per la cagada i promet solucionar-ho. “Tranqui”, li dic, “que ja he vist que està ben viu el Teo. No patixcos”.

Salvat l’ensurt arriba un dels millors moments: enviar SMS a ‘destajo’ explicant la bona nova i rebent felicitacions, no per tòpiques menys genials i tendres. Entre les trucades se’n cola una d’un paio que no conec de res, crec que es deia David.

P: Sí??

D: Hola, tu debes ser el padre de Teo, no? Felicidades!

P: Merci…(faig temps a veure si pillo qui és… però no. No em quadra que a la pantalla sortia “llamada entrante Raquel Jiménez”)

D: No, és que la tal Raquel se cambió el móvil però aquí continúan llamando todos los colegas. Nada que tranquilo, que enhorabuena por el chaval y a disfrutar. Que si quieres ya puedes borrar este móvil.

P: (entre ‘risses’) Merci, y perdona eh. Astaluego!

D: Astaluego!

Que! Als que estàveu mig convençuts de parir, us he acabat de convèncer o què?